EN EL NOM DEL FILL

REFLEXIONS EN UN MIRALL D’AIGUA

2009-08-14T23:13:00.000-07:00

Qui més qui menys ha tingut un d’aquells moments on la seva intuïció li diu que té alguna peça mental que no funciona del tot bé, és com si intentessis fer encaixar un triangle en el forat del quadrat, no pots. Tot i aquesta premissa bàsica, el nostre planeta està plegat d’una quantitat indigne de gent que porten a l’extrem aquest fet, intentant amb totes les seves forces, anar en contra de la seva pròpia veritable essència, del que són, del que creuen, del que realment volen.

Si un s’ho proposa, un pot arribar anar en contra del que és, mirant de fer: el que et dicta la societat, el que t’han ensenyat, el que t’obliguen a fer, el que has après de forma errònia, el que d’alguna manera sembles programat per fer. Tots aquest camins porten a un únic destí on podràs gaudir de grans dosis de fustigació espiritual i degradació mental de forma diària. Per sort o per desgracia el nostre complex mental té un sistema d’alarma que ens avisa quan els nivells d’ofuscació són massa alts. Quan és dona aquest supòsit s’activa de forma imminent un procés anomenat ofuscació mental¹.

Arribats a aquest punt, tots els camins porten a una mort lenta i dolorosa de les teves idees, valors i somnis. Llavors entres en estat conegut com a zombie social vivent², on a primera vista tens una aparença d’estar com viu i segueixes actuant de forma aparentment normal, però per dintre t’estàs podrint d’una forma miserable, ofegant-te en un mar frustració i ràbia. Cada dia que passa t’enfonses un metre més en el teu forat negre. Un pas més cap a la pròpia autonegacíó fins arribar a la completa destrucció de la teva personalitat.

Fins aquí un podria pensar que el fill és molt pessimista, negatiu o apocalíptic, però és que és així. No cal buscar 8 peus al gos. Llavors, potser la pregunta que realment ens hauríem de formular seria: és possible sortir d’un espiral d’autonegació mental i autodestrucció espiritual? La resposta és no.

No? Com que no? Un sent sincer podria pensar, “jo si estigues en una situació com aquesta, clar que podria sortir, sense cap problema, només és qüestió de voluntat.” Estimats fills i filles aneu més errats que un grup de defensors de drets humans en un país on governa un dictador. Sortir d’aquest pou requereix d’un esforç titànic i tenir l’ajuda d’un mestre dignificador³ que ens faciliti fer-nos un reset mental i començar així a escriure bona programació d’acord amb la nova estructura mental que sigui un reflex del que realment pensem i sentim.

El problema de tot plegat, és la immensa dificultat en saber el que realment pensem i sentin. Estem en una societat que no ens deixa pensar, no es deixa reflexionar, no ens deixa dubtar, ni criticar, ni molt menys dir el que penses saben que és el contrari del que pensa la immensa majoria de gent. Suposo que és l’argument fàcil i previsible donar la culpa a la societat de la nostre nul·litat en saber el que realment volem. Està clar que alguna cosa deu influir aquesta societat on vivim tots, equipada amb poderosos mecanismes per conduir-nos al aplanament mental i espiritual.

Però no és l’únic culpable, n’hi ha un altre. Si l’esteu buscant, només teniu que mirar-vos al mirall. Ser perquè ho heu fet. Estan fàcil deixar-se en dur per la marea del borregisme, endinsar-se en l’univers de la conformitat, respirar els valors imposats, tenir com a màxima aspiració a la vida ser una copia d’una copia d’una copia de qualsevol dels models que són venerats dins la nostre societat. És tant fàcil deixar-nos que ens diguin com tenim que follar, viure, comprar, estimar, caminar, vestir, jugar, etc.; amb qui, com i durant quan.

No hi ha marge per la maniobra, ni pot haver-hi possible discrepància. I si hi és, és perquè ha sigut planificada a consciència, de forma magistral pels poders que dominen la nostre societat sense cap mena de resistència real. La genialitat del pla resideix en fer que la llibertat per triar, pensar i opinar no siguin que unes simples il·lusions que ajudin a manipular i controlar aquesta societat on vivim.

Però no tot està perdut, encara queda una última esperança. Per entendre’ns, seria com jugar a poker saben que tens unes cartes molts dolentes, com guanyes? Doncs fent un bona jugada. Com pots sortir de la ofuscació mental[1] i deixar de ser un zombie vivent[2] amb l’ajuda d’un mestre dignificador[3]? Doncs fent reflexió sobre un mirall d’aigua. El primer pas és alliberar-te de tots els pensaments enbuclants[4] i fustigador[5] per així aconseguir la pau mental. Un cop tinguis la ment centrada podràs començar a observar que hi veus en el teu mirall d’aigua. Tens que saber que hi veus i analitzar-ho. Això significa saber qui creus que ets, com ets i que vols de la vida. Un cop ho sàpigues, has de reflexionar de forma critica. T’has de qüestionar totes les imatges que veus i descobrir quin significat tenen per tu. Has de saber quines imatges del mirall t’han portat a la ofuscació mental i tenir la valentia de crear noves imatge que rebel·lin la teva veritable essència que et portaran cap al camí de la dignitat. Sereu capaços de fer-ho?

Arxiu adjunt extra:

Líquid amb poders curatius: Sterillium

Nou coneixement adquirit: les 3 posicions del dolor i les seves forma de aplicar-les.

Progressió tèxtil: augmentant de forma exponencial.

[1] Ofuscació mental: estat que es caracteritza per alts nivells d’ofuscació, un aplanament mental i una alteració en els habitats sexuals, de son i alimentaris.

[2] Zombie vivent: organisme semi-vivent que habita el planeta terra amb aspecte d’ésser humà. Sol adoptar el comportament prototípic majoritari en funció de lloc de residència i la classe social a la que pertany. És caracteritza per la nul·la autocrítica i uns nivells molt alts de borregisme.

[3] Mestre dignificador: ésser de llum, que posseeix la facultat de veure el patró de totes les coses i és capaç d’ajudar amb el teu camí cap a la dignitat.

[4] Pensaments enbuclants: idees mentals sense cap mena de sentit comú que es donen de forma repetitiva en els éssers ofuscats

[5] Pensaments fustigadors_:idees mentals amb un alt contingut indignificant que es donen de forma repetitiva en els éssers fustigats.

EL DIARI D’UN SOMIADOR

2009-08-05T22:59:00.000-07:00

Tothom ha vist les típiques pel·lícules americanes en les quals una persona amb moltes dificultats aconsegueix realitzar els seus somnis per més difícils o impossibles que puguin semblar a primera vista. La veritat sigui dita, a mi personalment m’encanta aquest tipus de pel·lícules perquè em mostren un món on tot és possible i si un lluita amb totes les forces pot aconseguir tot el que es proposi. Solament aquest fet és molt esperançador i si el passeges per la teva ment, és capaç d’animar-te en els pitjors dies de la teva vida terrestre.

Però la vida canvia de color quan de cop i volta la pel·lícula arriba a la seva fi. Llavors tornes a la crua realitat on tot sembla de color gris, les coses immutables i els somnis impossibles de dur a terme. Et preguntes perquè no et passar el mateix que el protagonista de la pel·lícula? Perquè tens que seguir vivint aquesta vida miserable i sosa on el més interessant són les baralles dels teus veïns. Al cap de 10 minuts acabes sumit en la màxima ofuscació possible i et fas amic del lambrusco o desperado més pròxim, esperant que el dia següent no t’enrecordis de res i sigui on dia on et passin coses meravelloses. Això si, sense gaire esforç.

El dia següent et despertes amb la il·lusió matinal i en un acte propi d’un somiador, deixes volar la teva ment a nous móns, imaginant totes les coses que algun dia t’agradaria fer o tenir. Desprès d’estar uns 10 minuts pensant-hi, ho deixes de banda i acabes dignificant-te amb alguna sèrie i consolant-te mental; dient-te a tu mateix que tots allò que havies pensat és massa difícil i que de cap de les maneres pot ser dut a terme de forma factible.

Cap a la tarda, et comença a créixer el emprenyamenta interior i al final acabes amb ganes de destruir tota la teva ciutat a base de C₄. Desprès de subministrar energia a la paret o cadira més pròxima de forma fustigant, acabes tenint un moment de limbo mental₁. Arribats a aquest punt de la historia, un és dona conta que té dues opcions enfront seu. La primera és seguir fent com fins ara, intentant passar el dia mirant de sobreviure i fer el mateix dia rera dia, hora rera hora, segon rera segon. Arrossegant per sempre més l’etern dubte de que has passat si...La segona opció és posar-te el paracaigudes rosa, agafar embranzida i en un acte de bogeria momentani, saltar cap a la persecució dels teus somnis.

Potser un podria pensar que el fill ho simplifica molt, doncs estimats fills i filles, és cert. Les coses són així de simples i per tant han de ser simples. Nosaltres les intentem fer complicades perquè en el fons som addictes a la rutina, a les costums, als hàbits i tenim tant por dels nostres propis fantasmes que durant anys han anat creixent dins el nostre interior, que preferim no canviar, no intentar res, ni molt menys perseguir quelcom, sabent que ho desitgem amb totes les nostre forces. Les coses no poder ser simples, perquè si ho fossin podríem veure la llum mental que ens il·luminaria cap el camí que volem recórrer, llavors hauríem de decidir, triar i lluitar dia dia pel que un vol i creu. I això seria admetre que en el fons no perseguim el que volem perquè som uns ganduls, uns covards i uns mentiders amb nosaltres mateixos.

La pregunta que us hauria de rebotar els vostres neurones és: fins quan penseu seguir enbuclats en aquest procès autodestructiu i indignificant?

Arxiu adjunt extra

definiciò

Limbo mental: estat mental on veus el patró de totes les coses que t’han passat i t’estan passant.

Banda sonora de la setmana: El “tiri tiri tiri” dels partits de la NBA

Anticonsell de la setmana: No ser un adicte a la feina.

Text dedicat a: A la persona que va em dir que ho seguís intentant, tot i saber que segons quins canvis eren molts difícils d’aconseguir.

PARAULES MÀGIQUES I: LA DECISIÓ

2009-07-30T11:51:00.000-07:00

“…elije un empleo, elije un carrera, elije una familia, elije un televisor grande que te cagas, elije lavadoras, coches, equipos de compactdiscs y abrelatas electros, elije la salud, colesterol bajo y seguros dentales, elije pagar hipotecas a interés fijo, elije un piso piloto, elije a tus amigos, elije ropa deportiva y maletas a juego, elije a pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de puto tejidos, elige el bricolaje y preguntarte quien coño quieres los domingos por la mañana, elije estar sentado en el sofá viendo teleconcursos que embotan la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura, elije pudrirte de viejo cagandote y meandote encima en un asilo miserable siendo una carga por los niñatos que has engendrado para remplazarte, elige tu futuro, elige la vida..”(transpotting 1996).

M’agradaria començar aquesta petita trilogia que dedicaré a parlar sobre les paraules màgiques que habiten en el nostre món, començant per una paraula anomenada Decisió.

Des de que naixem fins que morim la nostre vida és una carrera sense fi de pressa decisions, unes són de poca importància, d’altres ens afecten de forma decisiva a la nostre vida. Quan som petits deixem les nostres decisions en mans dels nostres instints o dels nostres progenitors. Tot això funciona la mar de bé fins un dia t’encadenen al poder de decidir. La gent et començar de demanar que prenguis decisions sobre coses que la meitat ni les entens i l’altre meitat no t’importen una merda. Un bon dia et despertes i veus la llum mental i et dons conta de que totes les decisions que has pres, que estàs prenent i que prendràs, defineixen qui ets i on vas. Quan un pren una decisió ha de ser conscient on és, d’on va i on anirà amb la decisió que prendrà. Un mateix ha de ser conseqüent amb les seves decisions i saber el que impliquen i el que no. No hi ha pitjor escenari que arribats a un moment “A”, preguntar-te per la situació “B” i no veure l’acció “C” que ho ha causat tot.

Els llibres bonics de teoria ens parlen de que cal disposar de força temps per poder valorar totes les alternatives, fer un balanç i prendre la decisió més òptima donada la situació. La realitat és molt diferent, la veritat és que prenem decisions en dècimes de segons sobre coses que ens afectaran la resta de la nostre vida, prenem decisions tot i sabent que no són les més òptimes ni de bon tros, tenim un tendència ofuscativa a repetir les decisions que en diversos moments vitals ens han portat el desastre absolut i encara ens atrevim a preguntar-nos com carai hem acabat amb la merda fins el coll.

Igual que el moviment és demostra caminant si un vol canviar ha de començar a fer i actuar diferent. Cal tenir el valor d’agafar els prismàtics i veure cap on va el teu vaixell, agafar forces d’on sigui, donar un cop de timó i mantenir-se ferm cap a la terra promesa a la qual cadascu de nosaltres vol arribar. Perquè si un dia arribem a una illa que no ens agrada,res no ens impedeix d’agafar el nostre vaixell i dirigir-nos cap a la illa de les pinyes màgiques i les cabres amb 7 potes. Tu decideixes.!!!

**Arxiu adjunt extra**

Notes de fill

Paraula màgica: mot de significat variable, el seu ús implica un canvi en el món mental, no és recomana pensar-hi més de 3 cops al dia

Disculpa indigne

Des de aquestes humils i breus paraules el fill demana disculpes per la gran demora a l’hora de fer la escriptura de blog del fill. El fill, aqui present de forma virtual, promet en nom del festivals chumpa chumpa que escriura de forma setmanal aquest blog tant indigne i fustigant.

Consell breu de la setmana

Per rentar la roba de color fer-ho amb el programa numero 6 i 30 graus.

Última frase

Fins la setmana que ve i no us toqueu

PERQUE ESCRIURE I DIR EL QUE PENSES?

2009-06-03T14:08:00.000-07:00

Jo sóc un d’aquelles persones que crec que no tinc res a dir el món, que la meva manera particular de veure el món és com la de qualsevol altre persona, que no val la pena expressar el que un pensa o sent.

Fins fa poc, jo vivia en el meu món interior propi, disfrutant de la meva manera particular d’entendre les coses, de caminar per la vida i de reflexionar. Un part de mi encara ho pensava i espero que arribi un dia que deixi d’existir.

D’un temps ençà, una anima dignificadora em va fer veure la llum, em va fer dubtar de tot el que jo creia sobre aquest tema en concret. Vaig començar a pensar cap un altre direcció. A pensar que potser si tenia que quelcom dignificador i fustigant per dir al món.

Per més voltes que li dono al tema més clar ho tinc. Per sort o per desgràcia ara i aquí estem vivint en una societat on la gran majoria de gent no escriu el que pensa ni tampoc pensa el que escriu. El que observo cada dia és que pensar costa i fa por. Jo suposo que ens hem acostumat a viure la nostre vida en una mena d’estat migzombie en el qual la gran part del temps anem amb el pilot automàtic i que rarament pensem o reflexionem sinó es que ens trobem immersos en una crisis profunda.

Personalment m’he resistit durant molt de temps a iniciar cap mena d’aventura bloguera o d’algun tipus semblant perquè crec sincerament que és una immensa pèrdua de temps que no ajuda a cap de les persones que ho fan o ho llegeix. Tot el contrari, tinc la teoria que fa tornar a la gent estúpida, inepte,insensible i falsa.

Llavors arribats a aquest punt la pregunta correcta a formular seria, perquè escriure fent ús d’un blog dient el que realment penses? Per poder expressar tu mateix? Per poder lligar? Per conèixer més gent? Perquè estàs avorrit? Perquè odies el món? Perquè no ets feliç?

La resposta del fill és que pensant i reflexionant un pot canviar el món on viu i el que sent i aquesta fills i filles és la meva intenció escrivint el que penso aqui i ara.

Nota: participa i dignifica’t

Atentament El fill.